CODI DEONTOLÒGIC

Independentment de la qualitat i del valor econòmic de l’obra, RETOC es regeix per una metodologia basada en el codi deontològic del professional de la conservació-restauració, establert per organismes internacionals com l’ICOM (Consell Internacional de Museus), que es basa en els conceptes següents:          
Estudi previ: Abans de qualsevol intervenció, es duu a terme un estudi organolèptic de l’obra i si escau, es fan anàlisis científiques per  establir-ne un diagnòstic. Conèixer la composició dels seus materials, així com entendre els factors que han provocat les alteracions, permet determinar-ne l’estat de conservació i planificar un tractament.
Mínima intervenció: El respecte per l’autenticitat i l’antiguitat de l’obra original, consisteix a  modificar el mínim possible la naturalesa dels  materials que la formen, per no falsejar-ne el valor estètic i històric. Alhora, per garantir l’estabilitat de la intervenció, es treballa amb tractaments innocus, mai innecessaris ni agressius.
Reversibilitat: Qualsevol tractament aplicat s’ha de poder eliminar en un futur sense que suposi un perill per la integritat de l’obra original. Per això s’utilitzen productes específics i d’alta qualitat, sempre amb eficàcia provada i escollits seguint un mètode empíric basat en l’experiència i les proves prèvies.  
Visibilitat: Les parts restaurades no es poden equiparar amb l’obra original. Per tal de no crear una falsificació i poder-les distingir de la part autèntica, s’utilitzen tècniques que permeten detectar-les a curta distància tot i al mateix temps harmonitzar amb la resta. Aquest concepte es pot obviar en segons quines obres de propietat privada.
Informe: La documentació gràfica i escrita de la intervenció ha de constar en una fitxa tècnica o, de forma més exhaustiva en un informe, si escau. La informació que es pot extreure del fet d’intervenir directament sobre un bé cultural pot ser molt valuosa en el present i cabdal per afrontar futures intervencions.

DIFERÈNCIA ENTRE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ

Conservació preventiva: Actuacions destinades a adequar les condicions ambientals on es troba l’obra exposada o emmagatzemada, per garantir-ne l’estabilitat material. El control de la humitat, la temperatura i la llum així com l’ús de materials d’embalatge amb un pH neutre són les intervencions més habituals.
Conservació directa: La major part dels tractaments que es fan són de conservació directa. Com la paraula indica, s’intervé directament sobre l’objecte amb la finalitat d’aturar la degradació dels seus materials, de manera que s’estabilitzen per garantir-ne la conservació en el temps. La consolidació de la fusta, el tractament per eradicar els insectes xilòfags (corcs), l’eliminació de dipòsits superficials a través d’una neteja o l’envernissat d’un quadre per protegir-lo en són alguns exemples. 
Restauració:  Operacions que es duen a terme directament sobre l’obra amb l’objectiu de restablir-ne la comprensió estètica i històrica o bé per recuperar una funció perduda. Aquest tipus d’intervencions s’han d’estudiar molt bé i poden arribar a ser polèmiques en alguns casos. No han de sobrepassar o tapar mai la part original. Reintegrar les parts perdudes d’una pintura, refer la decoració en talla de fusta d’un retaule o restaurar la pota d’una calaixera en són un exemple.